Menu
Menu
Un espai entre la muntanya i la costa
El territori on s’ubica el barri de Sant Ildefons forma part de les darreres terrasses geològiques de la serra de Collserola, en concret de la muntanya de Sant Pere Màrtir. El terreny es divideix en dues zones ben diferenciades. Una de plana, conreada durant generacions pels pagesos de Cornellà de Llobregat, on temps després es van construir els blocs d’edificis. I una segona amb un fort desnivell, el talús, conegut antigament com el penjat de la Miranda, que connectava les terres de secà situades a la part alta del terme amb el delta del riu Llobregat. A dia d’avui, el talús, urbanitzat mitjançant escales i rampes, permet la connexió entre els barris de Sant Ildefons i d’Almeda.
La superfície de Sant Ildefons, que durant segles va formar part del territori conegut com La Gavarra, va ser conreada amb vinyes pels agricultors de Cornellà almenys des del segle XVIII. La plaga de fil·loxera les feu desaparèixer a finals del segle XIX, quan foren substituïdes per altres conreus de secà com els cereals. Juntament amb el conreu de diferents tipus de gra, també van destacar les plantacions de garrofers. Aquest arbre, de fulla perenne i clima mediterrani, era molt valorat per la utilització de les seves llavors en la fabricació d’aliments i en la manutenció del bestiar.
Més enllà d’alguna petita barraca agrícola, l’única edificació de tot el sector era la Torre de la Miranda, bastida al límit del talús. Una talaia de grans dimensions, projectada per l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia, i construïda l’any 1900 pel comte de Bell-lloc, Arnau de Mercader i de Zufia. La torre, utilitzada com a observatori meteorològic, ha esdevingut, avui dia, un dels símbols arquitectònics de la nostra ciutat.
En aquell mateix talús, en el tram comprès entre la línia fèrria i la terrassa superior i plana, es localitzaven diverses coves. Les primeres havien estat excavades com a aixopluc pels pagesos i reaprofitades temps després com a refugi durant els bombardeigs franquistes de la Guerra Civil. La manca d’habitatges per acollir els immigrants arribats a Cornellà de Llobregat a partir de finals de la dècada del 1940, un mal endèmic present a la ciutat durant més de dues dècades, va portar a molts nouvinguts a utilitzar aquelles grutes com a allotjaments, alhora que se’n van excavar de noves.
Un cens realitzat per l’Ajuntament de Cornellà l’any 1952 reflectia l’existència de 96 coves, habitades per a 489 persones, xifres que encara augmentarien amb el temps. S’identificaven tres sectors on s’agrupaven les construccions, sobre el pont del Quitllet (ubicat a la continuació de l’actual carrer de l’Empordà, al barri de Lindavista), sota la Torre de la Miranda i sobre la rambla de Solanes. L’esfondrament d’algunes d’aquestes cavernes, per les filtracions provocades per les pluges i l’estructura argilosa de les seves parets, va portar a les autoritats municipals al seu desallotjament i a la seva destrucció a partir de setembre de 1953, en un procés que s’allargaria anys.
Més enllà d’aquesta ocupació agrícola de la plana i humana de les coves, aquell ampli territori on temps després es va construir el barri de Sant Ildefons també era vist pels cornellanencs i cornellanenques com un espai d’esbarjo i de trobada. Desenes de fotografies familiars ens donen testimoni d’aquesta realitat. Famílies passejant entre els camps de conreu, celebrant festes tan tradicionals com el dijous gras o l’enterrament de la sardina, aprofitant el temps de lleure en un espai de natura i agrícola amb unes vistes espectaculars, que encara les podem gaudir avui, sobre tota la plana del Llobregat.
Entrevista gravada a Paquita Manzano Orellana, que havia viscut en una cova.
@Ajuntament Cornellà de Llobregat 2023